dimanche, mars 26, 2006

Qui té por de na Cristina Fallarás

De totes és sabut que la nostra pitjor enemiga és la perruquera. Ignor per què s'ha venjat la meva, no li he fet res al seu marit. La qüestió és que, des que vaig sucumbir a les tisores, quan passo per davant d'un mirall patesc una regressió a l'era Lolo-anada-de-la-bola-Rico. Sóc una electroduende i ningú no em comprèn. Però com m'han denegat la baixa per antiestètica, no em queda més remei que anar a veure en Jordi Díaz, que presenta Manual per lligar (amb una mica d'humor).

No és que ho necessiti, al contrari. Hi vaig per inspirar-lo. En va. Amb aquesta coliflor que duc al cap, el Fede del Cor de la Ciutat Taquicàrdica ni tan sols em mira. Jo em pensava trobar-lo com Tom Cruise a Magnòlia, tot vestit de cuiro amb la camisa oberta fins al llombrígol i jurant que «les dones només volen una cosa» mentre belluga el pubis d'enrere en davant. M'equivocava. Ell xerra de les dues mares no biològiques que té (i això que diuen que, de mare, no n'hi ha més que una), inconscient per partida triple que no existeix pitjor fórmula per seduir que parlar de la mamà.

Se suposa que en Jordi és l'autor del llibre, però en canvi qui sembla haver après la lliçó és en Xavier Grasset qui, assegut al seu costat, repassa: «Quan ella diu que sí, en realitat vol dir que no; quan diu que no ho sap, també vol dir que no». Respecte de si l'encerta, m'estim més no dir res, per si de cas.

Només un miracle podria arreglar la presa de pèl que m'han fet. Potser també ho aconseguiré per art de màgia. Vaig a consultar el paraulodisgitador Màrius Serra, que per desvetllar la seva Farsa promet comptar amb l'ajut d'un il·lusionista. Primer xerra n'Emili Rosales qui, per nom i la flora del seu cognom, tenia les mateixes possibilitats de dirigir el Ramon Llull que n'Emilio Manzano. Qüestió de donar fruits. Després li toca el torn a n'Anton Maria Espadaler. Diu coses molt interessants, però el micro no funciona. Finalment xerra en Màrius i adverteix: «Sempre recordareu on éreu i què fèieu el 22 de marø de 2006». Expectació. «Sempre guardareu aquest moment a la memòria». Intriga. «Teníem la resposta a la coberta del meu llibre; sempre ha estat aquí». Suspens.«Aquí ho posa, al lloc de l'editorial: avui és el Plan-Eta».Em quedo com un Màlevitx (més informació, a La Pedrera). Fins ara només havia sentit xerrar de l'Eta-tut.

L'autor assegura que la reunió acabarà amb cava, o sigui, que s'acavarà. Però abans, el mag Hausson ha de fer un joc de Robert Houdin que li va regalar en Joan Brossa. L'única cosa per la qual trob que té gràcia és perquè ha aconseguit convertir una corda curta en una altra de llarga. Me deman si podrà fer el mateix amb els meus cabells. En qualsevol cas, tots els assistents a La Casa del Llibre, a vessar, estan encantats amb un truc de cartes. Supòs que en el fons ens agrada que ens enganyin. Sinó, no s'explica l'èxit de la darrera pel·lícula d'Almodóvar.

Després que te tallin els cabells, només queda que te tallin el cap. Una altra opció és desmelenar-se, i qui sap d'això és na Cristina Fallaràs. Sense ella, jo no seria aquí. I aclaresc: no és la meva mare, ni biològica, ni amb excipients. Encara n'hi ha qui em pregunta: «Oi que tu fas la crònica de la Fallaràs?». Però el que em porta a veure-la no és això, sinó que promet que No acaba la noche al Salambó. Com sempre, està molt ben acompanyada. Però no em caben les negretes, així que resumiré: en Juan Marsé i en Joan de Sagarra accepten posar davant la càmera només perquè ho fan amb ella. N'Enrique de Hériz xerra amb algú que, quan li preguntes, contesta que no és ningú. Però en realitat es diu Oscar López. Hi ha n'Ana Maria Bordas, hi ha na Milena Busquets, hi ha en Rafael Borràs i Ramón Serrano. Finalment, una endevinalla: hi ha tres homes, un va gosar casar-se amb ella. Són Alex Masllorens, David Rosal i Pere Camps. Qui serà el marit de la no perruquera?

dimanche, février 26, 2006

Declaració d'amor en tres actes

Senyores i –sobretot– senyors, he de fer una confessió: m’he enamorat. Ha estat sense voler, el romanticisme em sembla una vulgaritat i una malaltia prescindible. Però de sobte t’adones que la teva vida sencera cap a una sola nit, i aleshores ja li pots dir com vulguis, que això només rep un nom. Aquells que coneixen el tema saben que, quan passa, tens ganes de proclamar-ho als quatre vents. Com no sóc gens eòlica, intentaré publicar-ho en tres actes.

Acte primer. Una taula al reservat del restaurant Lasarte, a l’Hotel Comtes de Barcelona. El menú és de Martin Berasategui, la sal la posam els periodistes. A un dels flancs, hi ha en Fernando García de Cortázar que, malgrat la màgia del seu nom, no és familiar de “La maga”. L’autor xerra de Los perdedores de la historia de España, i esmenta entre d’altres Adolfo Suárez i Juan de Borbón. Sé que la meva feina consisteix en esbrinar què ha volgut dir amb això que el pare del rei “tenia tatuat tot el cos, i anava borratxo des de les quatre de la tarda”. En canvi, estic massa ocupada pensant que el llibre va per a mi, que he perdut el seny i els papers, també el cul i, a hores d’ara, tant me fa perdre la cartera. “Europa és Pantagruel, és Cervantes, és la novel·la”, clama l’historiador mentre m’embriago de vi blanc, somnis i son, “la novel·la no existeix al món islàmic”. I aclareix: “Dins del nostre esperit hi ha l’afany de riure’ns de nosaltres mateixos”. Ja sabia jo que sóc una mística. El que ignorava és que també puc ser cursi.

Acte segon. Un concert a l’Espai Cultural Caja Madrid. El local és ple. Fa una estona ha parlat en Josep Maria Pou, un home que, en una altra vida, podria haver estat l’home de la meva vida. En aquesta, no. L’actor xerrava de Cole Porter i el teatre musical dels anys 30, melodies que, segons ell, només han d’escoltar-se a l’horabaixa. Els matins estan reservats a la música clàssica. Un altre malalt. Plora sempre que sent Everytime I say goodbye, i balla quan sona You are the top. La veritat, em costa fer-me a la idea. Ara, a l’escenari, Josephine Grundy es deixa acompanyar al piano per Nick Reddel, i jo imagín com totes les dones lacades del públic s’aixequen dels seus seients i m’envolten. Fan els cors de I’ve got you under my skin mentre estiren els braços i agiten les mans. Una prova més que he trabucat el cap, en altres circumstàncies m’hauria limitat a pensar que aquesta composició evidencia que l’amor és com la sarna: se’t fica sota la pell, i cou per molt que te gratis.

De vegades, la felicitat aliena pot fer ràbia, per això sempre intent jo ser la feliç. D'altres, la felicitat és contagiosa. Mentre a l'escenari canten, el fotògraf s’acosta rítmicament fins on sóc jo, dreta al final de la sala, i m'obliga a fer dues voltes sobre mi mateixa. Acabam en una postura impossible que convertirà un tango en una hèrnia. Al nostra costat, en Pou dissimula. Les noies de premsa, que saben poc de passions, ens evacuen.

Tercer acte. Rere una taula, a Proa Espais, Albert Mestres es disposa a xerrar sobre La pau perpètua. Primer moment pens que el seu llibre va sobre la permanència incomprensible i eterna tant de la Huguet com de la Janer, però l’escriptor Oriol Izquierdo em posa sobre la pista d’un tal Kant, qui professava el poder de la raó sobre totes les coses. La raó, com l'enyor! Quins temps aquells en què sempre la tenia. Quan li toca el torn a Magí Sunyer, m’inspir o m’avorresc, i em dic que el whisky és un tipus de poesia: JB Foix. Després simplement me sent com una hortera, perquè ell explica que el protagonista de la història és col·leccionista de papallones, i jo (oh, no!), noto aquell tòpic aleteig al ventre. He arribat massa enfora.

En fi, estic fatal. Però tranquils, si això només passa una vegada en la vida, diuen els experts que també passa, i ho fa ràpid. Cau el teló. Tanmateix això no dóna per a més d'un article.

Tendències, 'El Mundo de Catalunya', 24-feb-2006

I aleshores no en quedà cap: deu negrets

Ningú no convida na Jessica Fletcher a sopar si no vol veure mort un dels seus comensals. Deixant de banda que la reposició de la sèrie ha quintuplicat el nombre inicial de decessos en estranyes circumstàncies, cal dir que la iaia més tafanera de la tele després de María Teresa Campos és una malastruga. Sens dubte ho heretà de Miss Marple, però convocar una reunió d’escriptors de novel·la negra és una provocació. Tothom sap com acaben aquestes històries: quan més animada està la festa, un d’ells apareix amb un ganivet a l’esquena, i la resta es passa la vetllada intentant justificar que l’assassí és el majordom.

Potser perquè és dissabte, potser perquè no tenia res millor a inventar, m’he despertat detectivesca. Avui s’escriurà un crim. Els especialistes del tema han de trobar-se a la llibreria Negra y criminal, a la Barceloneta. Arrisquen la vida i l’ego; sempre hi haurà algú que voldrà demostrar-los la supremacia de la seva intuïció. En aquest cas, l’“algú” sóc jo, que vaig desvetllar el final de Sospitosos habituals al minut 42 de la pel·lícula.

Tot just arribar, m’ensum un complot. Tres escriptors xiuxiuegen a les portes del local. Estaran planejant qui serà la víctima? Nom: Fernando Martínez Laínez. Nombre de morts: “No els he comptat mai, però se m’apareixen en malsons”. Qualitat: testimoni amb càrrecs de consciència i/o no ho sé, no l’he llegit mai. Al seu costat hi ha en José Luis Muñoz i en Raúl Argemí. Aquest darrer especifica: “Sóc l’únic que tinc cognom català”. Ho diu amb accent argentí. Sospitós. Molt sospitós.

De sobte, se’ls afegeix un home vestit de Jóquer. “I tu qui ets?”, li deman. “Em dic José Carlos Somoza”, contesta. “Ah, doncs així t’he vist al metro”. Primer posa cara d’ensurt, com si només utilitzàs el transport públic en privat. Després capta que em referesc a l’anunci aquell inclassificable, i m’explica que cal llegir el llibre per saber de què va el cartell. Això em fa pensar que de vegades també cal veure la pel·lícula per esbrinar de què anava el tràiler.

Duc deu minuts aquí, i encara no he descobert qui carregarà amb el mort. Veig el sudafricà Deon Meyer, prenc aire i li crit: “Què gran que ets!”. L’intèrpret tradueix: “Estàs molt gras”. En qüestió de segons, a l’autor se li ocorren unes cent mil maneres de matar-me amb les seves pròpies mans. Elemental. Si ho fes amb els seus propis peus, seria el-emmental. Quan li passa l’enuig, m’ajuda a investigar. Diu que l’assassí sempre és qui menys t’ho esperes; o sigui que segons el seu criteri, aquest és en González Ledesma. És vera que al costat d’Andreu Martín, té un aire innocentó. “L’assassinat sens dubte serà Craig Russell”, vaticina Meyer, i argumenta: “fa acudits dolents sobre les dones dels altres”. Una raó de pes. O d’alçada. En fi, una raó al quadrat.

Com a bona investigadora, decidesc preguntar-li a l’irlandès què n’opina ell, davant la possibilitat que algú el mati un matí de dissabte. Som conscient de la duresa d’aquesta entrada, així que per trencar el gel, primer li deman: “Quanta gent t’has carregat?”. Ell respon: “Vols dir a la ficció?”. Començ a passar pena. Potser en Russell no serà la víctima, després de tot.

Sota una allau de seguidors, rescat la parisenca Dominique Manotti. “Per què li demanen tants autògrafs?”, vull saber. “Perquè els encanta que una doneta de seixanta anys com jo escrigui sobre l’horror”, revela. Ja no pas pena. Ara tenc por. Acab de recordar dues coses terribles. La primera és que, mentre mirava Sospitosos habituals, el meu germà va entrar a la sala i va dir-me com acabava. Fou al minut 42. La segona és que aquesta crònica ja té marcades deu negretes. I tothom coneix aquella novel·la d’Agatha Christie. Aleshores no en quedà cap.

Tendències, 'El Mundo de Catalunya', 17-feb-2006

dimanche, février 12, 2006

Preguntes desterrades

Deia Albert Camus que el periodisme és la professió més bella perquè permet definir el món i plantejar-se preguntes fonamentals. Com a bona professional, jo també em faig una pregunta profunda: va ser el conseller primer guionista d’El Terrat? Tenim setanta-tres línies per esbrinar-ho.

Sóc a les escales del Mnac, un lloc que, si tanques els ulls, és idèntic al Sacré Coeur de París. El caixer Narcís Serra presenta una exposició sobre Toulouse Lautrec, i assegura que “la cultura del cartellisme sempre ha estat molt lligada a casa nostra”. Jo diria “aferrada”. Almenys fins que va entrar en vigor la nova llei antivandàlica. Li toca el torn a Vicent Ferrer que, contra les meves sospites, no és el missioner de l'Índia, sinó un D'Artagnan sense mosquet. De tota manera, aquest també mereix ser beatificat; al cap i a la fi, és vicepresident de la Diputació valenciana. Finalment, Josep Bargalló pren la paraula. Ha arribat un moment històric. La llegenda urbana és a punt de desvetllar-se. Si esmenta un sol “neng” durant el discurs, haurem resolt la incògnita. Des que comença a xerrar, entenc que encara som lluny d’aclarir res. L'únic que puc asseverar és que, amb les seva dialèctica, en Buenafuente no hauria arribat mai a Antena-3.

Alguna veu impopular assegura que el periodisme és la professió més absurda, perquè complica el món tot cercant respostes tanmateix fonamentals. Evidentment li he consultat a Sant Google sobre el passat de Bargalló. He descobert que va ser casteller i dimoni, i que va traduir els guions de La teta y la luna. Evidentment també podria telefonar a la productora per indagar si el conseller hi va ser tenir nòmina o cobrava a tant per peça. Però m’estim més preguntar-li a Jordi Pujol, perquè és sabut que tot ho sap. Sé que m’exposo a què se’n recordi de mi per la resta de la seva vida, però això forma part del nostre risc laboral.

El president vitalici dels catalans presenta L’Espanya dels pingüins, un llibre d’Enric Juliana que, malgrat al seu títol, no va sobre el canvi climàtic. Ho fa a la Fnac de l’Illa Diagonal. A primera fila, en Sergio Vila-Sanjuán es pregunta quin nou complement adoptarà el seu nom, ara que ja no pot ser “comissari de l’Any del Llibre”. L’acompanya en Baltasar Porcel que, desprès de l’èxit que va tenir amb na Mari Flor Janer, ja deu haver decidit qui rebrà el proper premi Planeta. “Catalunya no és una perfumeria”, exclama Pujol. Però a la sala sura un flaire dens de Cocó-Caprabo. Me deman què fa el ciutadà pel canvi Àlex Masllorens en aquest acte. Haurà canviat de ciutadania?

Pujol està dient que frivolitzar és perjudicial per a la salut del país, quan decidesc que, a la de tres, li faré la pregunta que justificaa aquest article. Prenc aire, i quan vaig pel dos-i-tres-quarts-i-mig, deixa anar un grunyit que em fa entendre que “això avui no toca”. “Els joves tenen un bon present i un futur incert”, sentencia. Amb tots els respectes, crec que als vells els passa igual, però un poc abans que als altres.

En qualsevol cas, qui pot xerrar d’aquest tema és n’Alfredo Ruiz, que. És a la Biblioteca Vila de Gràcia. Fins aquí, un present simple. Té la intenció de presentar el seu llibre Guapos y pobres. I la incertesa: a l'aula, de moment, no hi absolutament ningú. Què ens depararà el demà? L'escriptor fa un alè quan s'hi acosten algunes ànimes tallades pel patró que ell ha descrit: "Ens han ensenyat que hem de dutxar-nos cada dia, però ningú ens va dir quins són els preus d'Agbar".

El problema de ser capitalista és que li poden posar preu al teu cap, però en Ruiz enyora la política de Henry Ford. Entraria en detalls. Malauradament s'acaba l'espai i encara hem de resoldre una qüestió: va saltar en Bargalló del terrat a la Generalitat? Podria donar una resposta. Però el bon pariodista només planteja preguntes.

Tendències, 'El Mundo de Catalunya', 10-feb-2006

mardi, février 07, 2006

Caché i cowgays

Esperar Caché amb les il·lusions que desperten certs autors. Veure Brockeback Mountain perquè toca. Sortir calba del cinema.

Què fa que se sentin moderns? Per què es creuen innovadors? L'acrítica els avala.

lundi, février 06, 2006

Munich

Veure Munich com una pel·lícula bèl·lica. Des de la banda dels aliats. Amb remordiments. La culpabilitat dels jueus. Intuir aquí el parany d'una trama sense trampes.

Dir-li a un germà: "la història de l'holandesa sobra". El germà contesta: "però sinó no sortirien tetes, i els ianquis no entendrien que tot plegat va d'una venjança". Que qui demana informació es converteix ell també en dada.

Spielberg no necessitava ser valent. I aquí rau la seva valentia. Brutal Tony Kushner: "Per cada un que matam, en cream altres sis o set".

samedi, février 04, 2006

Instint bàsic

He decidit fer-me mare. Sí, jo, que quan sento la crida de la natura crec que a la tele estan posant una de Tarzan. La perfecció també mereix descendència, així que vaig a La Central del Raval per fer-li un parell de consultes a un tal Rodolf Llorens i Jordana. D’aquí una estona es presentarà el seu llibre La ben nascuda. Pel títol, he deduït que l’autor és com el doctor Estivill, però en feminista i poètic. Mentre l’esper, fito la contraportada per veure quina pinta fa. Em dic que està ben parit. També em dic que la instantània sembla un poc antiga. Al seu costat posa: “Fotografia presa als voltants de 1930”. Més ràpida amb les lletres que amb les xifres, mentre calcul quina edat tindrà ara, llegesc esfereïda: “Morí el 1985”.

L’entrevista als difunts és una variant periodística encara per explorar, però la meva intenció és concebre, no ressuscitar ningú. M’acab de quedar sense tema. Després d’un petit atac de nervis, pens que, amb la gran oferta cultural de què presum Barcelona, no em costarà trobar un altre acte digne de ser esmentat. N’hi ha un. A la mateixa hora. A l’altra punta de la ciutat. Confio plenament en la puntualitat del transport públic, així que surto corrents cap al metro. Abans, però, em trobo en Gerard Horta i en Joan Cuscó, que preparen a la cafeteria la presentació del llibre en qüestió. També hi ha el poeta Enric Casasses, que s’apunta a quasi tots els xaraus.cat. Els advertiria que la nota de premsa que ens han fet arribar té una errata, i que el senyor Llorens i Jordana ja no és entre nosaltres, que no l’esperin. Però el temps se'n va.

Arrib a CaixaForum en onze minuts quaranta segons. Tres professores perverses i divines fan un col·loqui sobre Maternitats, però el conserge no em deixa passar si no pago els dos euros d’entrada. Li dic que estic de servei, i que no hi ha res que no resolgui una bona acreditació. El convenç, i a la fi entro a l’aula. Per l’elevat nombre d’assistentes femenines, primer crec que m’he colat a una classe de dret. Semblen tan alliberades que sospit que la meitat amaga un Jean Nouvel al calaix la tauleta de nit.

Les ponents comencen tot just ara. Núria Girona explica que, a la nostra societat, la Verge és la mare ideal, perquè només desitja el seu fill. O sigui, interpret que la nostra societat es basa en la pederàstia. Per la seva banda, Maria José Gámez diu que la Tinent Ripley és una filla d’alien. Millor ser-ne la filla que la progenitora; ha de ser tan difícil educar un extraterrestre com portar al ventre la llavor de Déu. Em sembla que l’instint se’m regira a les entranyes abans fins i tot d’escoltar na Neus Carbonell. Potser estic patint un embaràs psicològic, perquè quan descobresc que m’identific amb Medea comencen les nàusees. Mai no em posaran a parir.

Avortat el pla-embaràs, decidesc anar al cinema. Però abans d’arriscar-me, vull saber de què va la pel·lícula, darrerament sempre surto més emprenyada –que no prenyada– del que he entrat. Manuel Gutiérrez Aragón xerra sobre Una rosa de Francia a la Fnac del Triangle. L’acompanya n’Álex González, que va anar als Goya com a figurant. Mai no he vist de tant a prop els rínxols enrampats d'en David Bisbal, però queda clar que a na Chenoa li agraden els nens. Em sembla que al director, en canvi, li agraden més les nenes. La nímfula cubana Ana Celia es passa tota la presentació assajant mirades i provant postures. És novell i necessita pràctica. Confessa que, abans d’actuar amb Jorge Perugorría, cada cop que esmentava el seu nom s’estremia. Què haurà passat després? Diuen que s'ha posat malalt.

Si se’m permet, una llicència d’expressió lliure: sigui caricatura o pallasso, des que el còmic es disculpa perd tota la gràcia. No fa gaire Pepe Rubianes va dir: “L’humorista degenera en predicador quan creu ser Jesucrist o Mahoma”. O quan l’hi interpreten.

Tendències, 'El Mundo de Catalunya', 3-feb-2006

jeudi, février 02, 2006

On n'a pas le droit

Han acomiadat el director de 'France Soir' per haver reproduït les caricatures de Mahoma que publicà el diari danès.

Déu, sobre totes les coses. Per damunt de les llibertats i els drets.